¡Indignaos! por Stéphane Hessel

Un alegato contra  la indiferencia y a favorde la insurreción pacífica.

Nacido en 1917(!) Stéphane Hessel autor del libro ¡Indignaos! consigue  acabar con mentes adormecidas, auque solo sea un instante.

Es bueno,  porque no se trata de un manifiesto fast food - aunque por su precio podría serlo - lleno de frases ilegibles y  palabras sobrias que no dicen nada.  Sino que se trata de un libro hecho des de la experiencia de haber luchado, des de todos los niveles, por todo lo que tenemos hoy. Anima a desperezarse.. a coger energía - que alguien me diga de donde- para continuar lo que todavía no se ha conseguido. 

ME GUSTA. Porque trata la violencia des de un punto realista i como respuesta natural (diría yo animal) de un pueblo oprimido....

"hay que admitir que, cuando un pueblo está ocupado con medios militares infinitamente superiores, la reacción popular no puede ser únicamente no violenta".

 ME GUSTA. Porque tiene los ánimos de apostar -como papá de la carta q es- por defender aquello que parece inalcanzable para todos.. 

"Si os encontráis con alguien que no se beneficia de ellos, compadecedlo y ayudadlo a conquistarlos" (Sobre la declaración de los DDHH 1948).

         "Os deseo a todos, a cada uno de vosotros, que tengáis vuestro motivo de indignación.

 Es un valor precioso."

Classes a la univesitat (I). ¿De qué vivo?

Som a la universitat. Aula 104 de la Facultat de Pedagogia, Campus Mundet Barcelona.

Assistim a l'assignatura "Sistemes de Benestar I". Són les 18.00h i l'atenció cap a les paraules del professor és difícil de mantenir. 

Es un d'aquells mestres grans amb un semblant que irradia fermesa, pau. Explica que en la seva quotidianitat combina la docència universitària amb la pràctica professional del treball social. M'encanta.

En aquest moment ell és l'encarregat d'explicar que carai és això que diem Sistema de Benestar. Quins pilar el composen, des de quan i quin sentit té tot això. Sistema de salud, sistema de pensions, sistema educatiu i el "pilarin" del sistema: el sistema de serveis socials (bravo!)

Terma díficl d'explicar... present al carrer des de la llei de dependència.. atacat per retallades... i així va derivant fins a parlar de papers - més- mullats. Explica, amb un punt de ràbia ben portat, que la constitució, la carta fonamental dels DDHH, i altres tractats internacionals son només cartes de bones intencions que no poden ser reclamables davant la justícia. Es a dir, que a ningú se li acudeixi demandar a l'estat per manca d'una llar o un treball, perquè no resultarà. No ho tenia en ment fer-ho -perquè tampoc és el cas - però tot plegat em fa una mica de ràbia. No està escrit? No es tan obvi com per ser un dret fonamental?

El professor va parlant i al meu cap ressonen les paraules d'aquest oient que truca la radio per preguntar sobre el futur de la seva pensió...

¿De qué vivo? Repeteix. Es sentir aquest vídeo i nus a l'estomac. Hi ha alguna cosa que aquí no funciona bé i  no cal ser un geni per veure-ho.

I el professor continua parlant, aquest cop explicant el cas de l'usuari que ha atès aquest matí. Una parella gran, ara a l'atur i amb dificultats per incorporar-se al mercat laboral per la seva edat i formació, porten 6 mesos sense pagar el lloguer i aviat els faran fora de casa. El SS del barri corresponent el hi ha donat un xec per valor de 300 € per pagar factures del gas i de l'aigua - les atraçades i les que vinguin-. Sembla que com a mínim, mentre no els facin fora tindran aquest serveis garantits. Ara però hi ha un altre problema. Un dels membres de la parella fa poc va passar per una intervenció i necessita d'un fàrmac per valor de 50€ mensuals per viure. La parella acudeix al SS del barri - on els havien facilitat el xec- per demanar ajuda, però no pot ser, la cartera d'ajudes cal de repartir-la bé en la situació econòmica actual, per tant dels 300 € han de sortir els diners pel fàrmac.

A mi els números no em surten, i al meu professor tampoc. Ara el cas el porta ell, des de salud, i mira d'on pot esgarrapar els 50€ mensuals....

Continua la classe però jo no passo d'aquí...

¿De qué vivo? ¿De qué vivo? ¿De qué vivo? ¿De qué vivo? ¿De qué vivo?

St. Valentine's day

Res és important fins que Google no modifica la seva imatge per l'ocasió.

I aquí esta, aquest cop fen referencia a l'obra de l'artista nortamericà Robert Indiana.

M'agrada aquest detall per part de l'equip de Google de destacar fets importants modificant el logo original. Aconsegueixen despertar la curiositat en mig d'una tasca tan quotidiana com entrar al correu de bon matí... " a veure! a veure! de que es això?!"

En dies com avui, quan la gent es veu invadida per un excés de tonteria i els mitjans de comunicació fan apunts -més- estúpids només tinc ganes de queixar-me. Sistema, passivitat, desviació, mass media... la humanitat en general em sembla un fracàs irrecuperable. Però que collons! Avui jo em proclamo reina d'aquesta humanitat "estupiditzada".

Voldria parlar del caire econòmic dels dies festius, de la relativitat d'aquest sentiment, de la globalització / imposició de festivitats, de les incoherències, dels rols, de primeres experiències, de religió...

Però després d'un any i mig d'estabilitat, d'experiències, d'acompanyament i d'amistat, no puc.
Em pujo al carro de la "moñeria" més i més tonta. (i contenta i molt feliç)

Aix...

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-Como todos los jóvenes, yo vine
A llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
Y marcharme entre aplausos
-Envejecer, morir, era tan sólo
Las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
Y la verdad desagradable asoma:
-Envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

No volveré a ser joven_ Jaime Gil de Biedma

La fuerza del pueblo egipcio

"An Egyptian anti-government activist kisses a riot police officer "

                                                           Con la máxima protección...

y una potente munición.

Totes les fotos extretes del facebook de Leil-Zahra Mortada, una activista que recull fotografies de diferents autors sobre l'actualitat al Cairo.

'L'endemà' és una sèrie documental sobre com encaixem les persones els canvis vitals més importants, aquells esdeveniments que marquen a un abans i després en la nostra vida.

Esta format per 12 capítols que segueixen a la persona des de l'endemà del canvi, analitzant què sentim i de quina manera intentem adaptar-nos.

En aquest cas us deixo "l'endemà: asseguts" que segueix el cas d'en Carles, un noi amb lesió medul·lar.

6 hores de segrest

Aquest dissabte passat, en arribar a l'estació de trens de Blanes, vaig veure com un noi usuari de cadira de rodes elèctrica deia adeu al tren que marxava cap a Barcelona. Estava acompanyat per el personal de seguretat de l'estació i no feia massa bona cara.
En un primer moment vaig passar però finalment no vaig poder evitar apropar-me al noi i preguntar-li què havia passat allà. Tenia les meves resistències a preguntar-li.

El noi portava des de les 15.30h de la tarda a l'estació de Blanes esperant un tren en direcció a Barcelona amb les degudes mesures d'accessibilitat. Eren les 18.00h de la tarda i allà continuava. La informació que tenia el cap de l'estació era que el pròxim tren accessible que passava per l'estació era a les 21.00h. Es a dir, aquell noi va arribar a les 15.30h a l'estació i no podia sortir fins les 21.00h. Tot un segrest! Alternatives? Pagar un taxi per 104€. Vergonyós! Sobretot quan aquesta persona havia trucat al servei Atendo per informar-se i li havien dit que un de cada dos trens era accessible.

No havia omplert cap reclamació així que em vaig oferir i ell em va donar totes les dades. I aquí el tercer error garrafal: El llibre de reclamacions no podia sortir de l'oficina de venda de bitllets, i l'home no podia entrar perquè hi havien dos esglaons. Una bona estona amunt i avall confirmant l'escrit i les dades i va arribar l'hora de firma: No podia firmar! Te collons la cosa! (Com em vaig negar a falsificar la firma ho va fer el cap de l'estació... )

Ara, part de la societat  catalana es revoluciona perquè hi hauran canvis, diuen que cap a pitjor, en quan a prestacions i serveis socials. Això ho desconec, però el que se es que les coses es porten fen malament  o fora de termini des de fa legislatures i legislatures...  Aquest no és ni el primer ni l'últim cas. Polítics, promeses electorals,  "decretazos", serveis ineficaços.. i una gran part de la societat individualista, passiva i acrítica.  Vull pensar que tot es per culpa dels diners.  

Imagina..

¿Qué les queda a los jóvenes?

¿Qué les queda por probar a los jóvenes en este mundo de paciencia y asco?
¿Sólo grafitti? ¿rock? ¿escepticismo?
también les queda no decir amén
no dejar que les maten el amor
recuperar el habla y la utopía
ser jóvenes sin prisa y con memoria
situarse en una historia que es la suya
no convertirse en viejos prematuros

¿qué les queda por probar a los jóvenes
en este mundo de rutina y ruina?
¿cocaína? ¿cerveza? ¿barras bravas?
les queda respirar/ abrir los ojos
descubrir las raíces del horror
inventar paz así sea a ponchazos
entenderse con la naturaleza
y con la lluvia y los relámpagos
y con el sentimiento y con la muerte
esa loca de atar y desatar

¿qué les queda por probar a los jóvenes
en este mundo de consumo y humo?
¿vértigo? ¿asaltos? ¿discotecas?
también les queda discutir con dios
tanto si existe como si no existe
tender manos que ayudan/ abrir puertas
entre el corazón propio y el ajeno
sobre todo les queda hacer futuro
a pesar de los ruines del pasado
y los sabios granujas del presente.

Mario Benedetti.